https://www.facebook.com/corresendesxeresa
Distància : 9,5 km
Desnivell + : 475 m.
El Paratge Municipal de la Murta és un racó valencià on existeixen serres abruptes amb coves i avencs. Valls fèrtils, acolorits de taronja i en ocasions també de blancs, creant un paisatge de gran bellesa que no té semblança amb la típica vegetació mediterrània.
Un llenç vegetal ensonyador, matisant verds, fusionant aromes de terra mullada i plantes aromàtiques, perfilant les pedres d'uns murs en ruïnes sobre les muntanyes rocoses i el seu cel canviant.
La Murta va ser aquell lloc que van descobrir els monjos servetanos en el segle IV i que van redescobrir els "Jerónimos", mil anys més tard. És un paradís que ens ofereix el senderisme de muntanya entre la vegetació, la roca i l'aigua que ha anat transformant i modelant unes edificacions que, un dia, es van servir de la pròpia naturalesa per a existir. Monestir, ponts, aqüeducte, canalitzacions, fonts, basses, molí…
Expliquen que l'any 586 alguns eremites que es van veure obligats a fugir d'Àfrica van fundar en la vall un monestir que seria destruït pels musulmans quan van envair aquestes terres del sud de València. Alguns d'ells van morir en l'atac, uns altres, es van veure obligats a cercar altres terres.
Va ser Pedro I el Cerimoniós qui va donar aquesta propietat a uns monjos amb la finalitat de que construïren un monestir de l'Ordre dels Jerónimos. Així va ser. I la Murta va aconseguir un gran esplendor cultural i religiós en convertir-se en un destacat centre d'acolliment espiritual. Però va arribar el segle XIX i la desamortització de Mendizábal. I la clausura del monestir i l'expulsió dels onze monjos que allí vivien… A partir d'aquest moment, La Murta iniciaria una carrera desenfrenada cap al seu propi abandó i ruïna. Es va convertir en presa captiva de la seua pròpia vegetació.
En aquestes ruïnes anem a poder apreciar algunes parets del temple, algun arc interior de mig punt, una porta barroca i algunes restes de pintures amb escenes navals. Però sens dubte, la qual cosa més ens va a cridar l'atenció és la torre que encara es troba en bon estat i que ens proporciona la imatge d'una edificació defensiva.
Davant d'aquestes parets semiderruides anem a veure una xicoteta casa. I a través d'una finestra amb reixa, la pedra d'un molí. I és que els monjos van ser capaços de sobreviure en aquest racó natural tan allunyat.
Amb aquest molí de tracció animal, molien l'oliva. L'animal donava voltes girant un eix que movia la pedra. Les olives es tiraven dins d'un recipient. Lentament anaven caent al queixal i el rulo les aixafava. La pasta era destil·lada per a aconseguir la primera premsa, l'oli verge.
Al costat de l'almazara ens trobem amb un altre edifici amb un gran mur i una casa. Són els jardins romàntics que solament obrin de 12 a 14 hores…
Daten del segle XIX i van ser construïts arran de la reforma que es va realitzar en l'hospedería amb la finalitat de proporcionar un lloc d'assossec i tranquil·litat.